“Llibre Figures”

Per Josep Mª Cadena

 

Martí Bofarull rebutja els convencionalismes pictòrics i fins els de la societat que acostuma a mantenir unes pautes, sense deixar d’ésser respectuós amb la figuració. Com passa en un quadre seu, pintat l’any 1997 a la plaça Catalunya de Barcelona, on una nena juga amb els coloms i un nen, de mig cos i en primer terme, pregunta “ Pare i per què ?” , ell es fa constants preguntes sobre l’aparent realitat que ens envolta i sobre els canvis que experimenten les persones. és una constant en ell, esmentada per mi en altres ocasions en què he tingut oportunitats d’escriure sobre la seva pintura i que no puc defugir d’assenyalar ara en primer terme perquè és, així ho penso, la causa de las seva originalitat i la base en la que creix com a artista.

Des de sempre Martí Bofarull ha viscut en cercles interessats per l’art. Va néixer en una família d’artistes i coneix totes les singularitats d’un ofici al que moltes persones hi arriben per vocació i han d’aprendre les tècniques més adequades per a expressar plàsticament els seus sentiments. Ell, ben al contrari, disposà aviat i gràcies a la seva àvia d’una primera i sòlida formació professional. Després l’amplià a l’ Escola Massana amb les tècniques de pintura, serigrafia i gravat, a la vegada que anava creixent en ell la vocació artística com a necessitat de l’ esperit.  

D’aquesta manera aviat no li van plaure els recursos que li servien per guanyar premis o quedar en llocs destacats en els molts concursos de pintura ràpida en els que participà per donar-se a conèixer. Llavors escollí la pau de la pintura en vàries sessions, tant en directe com a l’estudi, per fer les pròpies recerques. Procurà trobar-se amb ell mateix per a aconseguir una pintura que fos transmissora de conceptes i arribés més enllà del que ja sabia comunicar d’acord amb la tècnica.
Sempre he pensat que Martí Bofarull és un pintor que sap on cal arribar per superar les limitacions de l’ofici; és a dir, fins on cal aprofitar les crosses de la tècnica ben apressa per a llançar-se després, lliure d’entrebancs, al goig de comunicar les seves particulars respostes a les preguntes vitals que tothom es fa. és aquesta una aspiració que molts artistes comparteixen i que moltes vegades s’estronca perquè amb l’afany d’anar més depressa s’ agafen equivocades dreceres. No és aquest el cas de Martí Bofarull, al que sempre he vist disposat a utilitzar l’originalitat que busca d’una manera mesurada i que ara ha arribat a un moment en el que ja pot dir amb més rotunditat tot el que ha anat guardant com a una riquesa espiritual que desitja compartir.